DARRERA LA FINESTRA
L’espectativa de vida s’allarga i es preveu que a l’any 2020 hi haurà tantes persones de 100 anys com les que avui en tenen 80Diem que hi ha vida mentre el cor batega,però cal preguntar-nos… amb quina qualitat.?
BELLUGA’T ha pogut constatar que a Catalunya hi existeix un nombre considerable de persones isolades que viuen dins de les quatre parets del seu habitatge que son les que configuren el seu nou mon i que malhauradament no estan acondicionats per poder moure’s amb la cadira de rodesSegons el Cens d’edificis de 1990 a Catalunya hi habia un total de 249.070 edificis composats per una planta baixa i dues o més plantes de pisos.D’aquest edificis,hi ha 199.454 ( 80,1%) que no tenen ascensor,amb una distribució molt diferent segons es tracti d’àrees urbanes o rurals.
D’acord amb els Censos de Població i Habitatges de 1991 hi habia 838.149 persones de 65 anys i més que viuen en llars familiars,de les quals 539.179 residien en edificis que tenien 3 habitatges o més.Aixi,en la hipòtesi que els edificis que tenen3 habitatges o més,la xifra de població de 65 anys i més,residents en edificis sensa ascensor fora de 359.738 persones,que suposen el 42.9% de la població d’aquest segment d’edat.
A Barcelona el nombre de persones de 65 anys que viuen en edificis sensa ascensor es de146.740 que representan el 52.15%d’aquest segment de població.
Les persones amb discapacitats motrius, tan si són joves com si són grans, es troben sovint amb barreres arquitectòniques que difícilment poden superar. El cas més freqüent i malauradament un dels més greus,ho constitueixen les vivendes en edificis sense ascensor.
Arreu de Catalunya i molt particularment en les grans ciutats,ens trobem sovint a persones que des de fa anys només han sortit al carrer per anar al metge amb l’ambulància perquè els resulta impossible baixar l’escala. Moltes d’aquestes persones que tenen problemes de movilitat, en molts cassos conserven les seves facultats mentals en bones condicions i necessiten i reclamen poder sortir al carrer però, això no els és posible.
A partir del moment en que queden asseguts en una cadira,el seu contacte amb la vida exterior es limita a rebre les visites de familiars i amics que amb el pas del temps cada vegada són més espaiades. Només a través de la finestra poden observar el què passa al seu carrer. Molts d’ells estan condemnats a viure amb soletat, entre les quatre parets del seu pis, els últims dies de la seva vida , a l’espera de que arribi el moment en què sortiran per no tornar‑hi mai més. Amb molta tristeza podem dir que en alguns casos han estat vivint en un taüt de pedra per acabar surtin en un taüd de fusta.
Això no podem acceptar‑ho. Hem de lluitar per garantir‑los una millor qualitat de vida i hem d’insistir, perquè els responsables politics i socials prenguin consciència que aquestes persones han de disposar dels mitjans necessaris per poder seguir sortint al carrer, conviure amb els veïns,anar a la botiga de queviures,anar als parcs, esperar als nens quan surten de l’escola i veura’ls jugar, en una paraula, han de poder seguir gaudint d’aquella vida que ara només poden intuir des de darrera la finestra.
Nosaltres desde l’Associació Belluga’t, hem iniciat una acció per potenciar la creació d’un servei de voluntaris, que reunint les condicions físiques i tenint la formació necessària, s’ofereixin per traslladar des del pis fins la porta del carrer, a les persones que ho demanin.
Un cop al carrer i asseguts en la seva cadira de rodes, acompanyats per un familiar, per un amic o amiga, podran reviure els contactes que abans tenien amb els seus veïns i amb el seu barri, però sobretot els serà possible reunir-se amb aquells familiars i amics que visquin en un edifici que disposi d’ascensor i amb els quals ara només poden fer‑ho en ocasions molt senyalades,degut a l’elevat cost d’un trasllat amb ambulància.
Cambiar-ho només depent de tots nosaltres
Conrad Enseñat
